Cal Llema, era una casa al límit del territori de Castellfollit del boix amb Castellar, una entitat de població del municipi d’Aguilar de Segarra.

La llegenda explica que tot va començar a partir d’un enterrament, que hi va haver un conflicte entre el capellà i una família, la família que vivia a la casa de Cal Llema. Aquesta es va discutir amb el rector per algun motiu que desconeixem, però era sobre algun tema o algun fet que va passar que tenien opinions oposades.

A partir d’això, el cap d’un temps a la casa d’aquesta família que va tenir el conflicte amb el rector, van succeir diferents fets a dins la llar; creien que tot el que passava era culpa del capellà, tot i que ells no veien el mossèn, suposaven que era obra d’art seva.

Es clavaven ganivets als bancs, es movien els coberts de la taula, els plats, tenien un sac de farina i també es movia sol. A part d’això, veien una llum a dalt una muntanya.

Dos nois que no es creien el que estava passant aquella casa, van decidir anar-hi a veure si tot això que es narrava pel poble era veritat. Per anar-hi, van agafar les seves bicis i en arribar les van deixar a l’entrada de la casa. Els de la família els hi van dir que s’esperessin una estona, que ben aviat succeirien els fets que passaven cada dia, ja que sempre passaven a la mateixa hora. I sí, sí, van veure com de cop tot es movia i van quedar molt parats com tot allò que semblava surrealista era veritat. La sorpresa va ser quan els dos joves van marxar de la casa i volien anar a buscar les seves bicis, que primerament les havien deixat a l’entrada. Doncs ja no hi eren a fora, sinó que estaven a dins la casa; una altra de les bruixeries del rector van pensar.

La família de la casa va informar-se de què podia fer en aquests casos perquè estaven desesperats de la situació que vivien en aquella llar i no sabien quin remei posar-hi. La seva solució va ser anar a parlar amb un capellà, on aquest els va dir que si seguia passant tot això, apuntessin amb una pistola i tiressin un tir allà on veien la llum de dalt la muntanya. 

Això va ser una alegria pels de Cal Llema que van pensar que així s’acabaria la història i podrien disparar al suposat capellà que feia tot això. El que és impactant, va ser quan, a partir del dia que la família va anar a demanar consell al mossèn, cap d’aquells fets va succeir més i la història es va acabar, no es van tornar a moure els plats, ni a clavar ganivets, ni a moure’s al sac de farina ni res de què passava en aquella casa.